Cada cop la societat és més complexa i per tant, viure-hi, també. Les possibles maneres de ser-hi són infinites. Es pot estudiar, treballar o ser mantingut. Es pot tenir molta vida social, poca o gens. Es pot aprendre qualsevol cosa gratuïtament a través d’internet, pagar uns estudis privats o bé no aprendre res i evadir-se amb tiktoks, sèries o youtube. Es pot fer esport, anar al gimnàs o no moure’s de casa. Es pot aspirar a guanyar molts diners o bé a guanyar molt temps. Es pot ser egoista o altruista. Es pot tenir família i fills, parella, amics, coneguts o estar sol.
És tan exageradament ampli el ventall de possibilitats que ens ofereix el món que triar un camí, una manera de viure no és una feina gens fàcil. Triar què fer en la societat més lliure que ha existit mai és un repte majúscul per a l’individu, que se sent més reconfortat obeïnt i seguint rutes marcades que no pas trobant-se a l’abisme d’haver de decidir entre una infinitat de possibilitats.
Davant d’aquesta circumstància, hi ha qui decideix no decidir, qui s’estanca, es posa en pausa, es reclou allà on sent que res ni ningú l’empeny a fer res, i espera. Una espera que, a la llarga, el desespera, perquè la pausa no és res més que un miratge, un desig impossible, ja que el temps no s’atura, el món segueix girant i tant si vol com si no, ell també avança.
Però avança sense direcció, esperant que algú la prengui per ell. Com que això no passa, l’angoixa li neix, creix i pot arribar a consumir-lo, a ell, que vivia en la il·lusió del no moviment. L'ansietat és el pas del temps en un cos aturat, i acaba sent més cruel i insuportable que la tria que tant ha evitat perquè la percebia com el pitjor dels escenaris.
Triar, decidir, renunciar i arriscar-se a allò desconegut resulta intolerable per a segons qui. Sortosament, l’angoixa es va convertint dia a dia, mes a mes, any a any en quelcom encara més insuportable. Aquest pas del temps pretesament i falsament aturat amb la inacció és com un cotxe accelerant-se alhora que es manté el fre de mà posat. I en aquest punt només hi ha dues alternatives possibles: o treus el fre o espatlles el motor. Perquè el temps avança, tal com el cotxe accelera. I què és la vida si no temps transcorregut?
Aquesta és la situació en què es troben molts joves que no volen o no es veuen capaços d’accedir al món adult i decideixen esperar. S’esperen evandint-se, i el repertori d’evasions possibles és riquíssim, i eviten mirar cap endavant. Fins i tot alguns es converteixen en nostàlgics, tan aviat, de la infantesa i l’adolescència, per on era fàcil caminar, on sempre hi havia un adult que els donava la mà. Ben protegits, ben segurs però també ben ineptes per entrar en una societat complexíssima que requereix sentir-se capaç de formar-ne part.