Somiar és un acte curiós: és involuntari i aleatori. No triem ni quan ni què somiem. Somiar és també un acte efimer, com fum que es dispersa entre els dits quan es vol agafar. Però sobretot somiar és un acte autèntic, no té trampa, no hi ha impostura. Expressa la veritat de la persona, una veritat despullada d’ornaments, profundament simbòlica i sovint confosa, gens lògica ni raonable, subjectiva i lliure. És l’inconscient que es manifesta.
Les persones que recorden els somnis són unes grans privilegiades. Estan en contacte amb el seu inconscient. No el tenen a les fosques, sinó que de nit l’il·luminen. Tenen una via d’accés a les seves zones més amagades i genuïnes. Una via fràgil i capriciosa, que desapareix a temporades i torna a aparèixer quan menys s’ho pensen. És una via d’accés incontrolable, i això li dona un aire màgic i misteriós que des de sempre ha fascinat els humans.
Les persones que, a més de recordar els somnis, els poden dotar de paraules, convertint-los en un acte discursiu i, per tant, subjectes a les lleis lògiques del llenguatge, tenen una informació de valor inestimable a les seves mans. Poden obtenir matrícula d’honor en autoconeixement, si s’ho proposen.
Transformar les imatges, les sensacions, l’ambient d’un somni en un text (parlat o escrit) és un art. Un art que requereix pràctica i molta humilitat, perquè hi ha una renúncia expressa a mil i un detalls impossibles de descriure amb mots. Però malgrat tot, qui s’hi posa, no desisteix i prefereix guardar un esbós, un esquema del somni, i no pas minimitzar-lo i esborrar-lo de la seva memòria.
Aquests afortunats, però, es troben sols quan intenten donar-los un significat. I és que ningú, tret de qui somia, pot interpretar el seu somni. En una sessió de teràpia poden sorgir preguntes que l’ajudin a entendre’l, tenint en compte el seu context i circumstàncies. Però finalment, i si és que pot, serà només la persona qui li podrà donar sentit, posant una peça més al trencaclosques del seu inconscient, que mai li serà totalment accessible. Sempre hi haurà alguna peça a la penombra, desconeguda, amagada, a l’espera de ser descoberta.