Paraules Psicologia va néixer com a espai psicoterapèutic ja fa més de cinc anys, per acompanyar el malestar psicològic des d’una perspectiva humanista i existencial, allunyada del paradigma biologista que actualment predomina en la psiquiatria i també en gran part de la psicologia.
El símptoma, sigui depressió, ansietat, trastorns alimentaris o fòbies, és entès com el senyal d’un conflicte intern no resolt que es manifesta en forma de patiment mental. Resolent el conflicte, cosa normalment gens fàcil ni ràpida, el símptoma s’afebleix.
La psicoteràpia, que és la cura de la psique a través de la pròpia psique, proporciona l’espai per comprendre’s a si mateix a través del discurs amb què construïm la nostra identitat i realitat. El poder de les paraules és immens, perquè permet resignificar la nostra experiència i desfent nusos que atrapen i no ens deixen viure el present.
Comprendre què em passa, també requereix entendre què passa al món, perquè la nostra naturalesa és porosa, i estem impregnats de la cultura i dels valors i normes socials predominants de la nostra època.
Ens movem en dos eixos, l’espai i el temps. A teràpia, sovint apareixen frases com “estic desubicat”, “em sento descol·locat”, “he perdut del rumb”, “estic atrapada”, totes elles relacionades amb aquest lloc al món que no s’acaba de trobar. Entendre en quin món ens movem, per tant, és imprescindible.
Des d’aquesta evidència, sento la crida de promoure espais de cultura i pensament que col·loquen les experiències humanes al centre, però no de forma aïllada, sinó en relació amb el món que ens envolta.
Comptem amb un club de lectura de pensament crític, en què cada mes ens reunim per parlar de llibres que tracten de zones de la nostra realitat que estan a les fosques i que tenim ganes de visitar amb la llum del coneixement. Viktor Frankl ens va apropar al sentit de la vida, Gilles Lipovetsky a la societat de la buidor, Victoria Camps a l’ètica i la felicitat, Miquel Seguró a la vulnerabilitat, i així una pila més d’autores i autors.
Als tallers d’escriptura reescrivim les nostres vides i llegint textos propis enriquim les vides dels altres. L’escolta empàtica, l’absència de judici, l’atenció i la bona predisposició són actituds que ajuden a viure millor, i als tallers les entrenem cada setmana.
En el grup de mares d’adolescents ens qüestionem el nostre paper en l’educació de les nostres filles i fills, compartim disgustos i també alegries, reflexionem sobre maneres respectuoses i positives de viure en família i llegim textos que ens fan trontollar creences que crèiem inamobibles.
Cada vegada vivim més atomitzats i allò col·lectiu es redueix a l’àmbit familiar i, a tot estirar, acadèmic o laboral, i en general, les trobades d’amics i amigues van sent més escasses a mesura que ens fem grans. L’àgora, el lloc on anar a debatre, a compartir idees i a aspirar a construir un món millor, ha desaparegut. Als bars i cafeteries ens hi trobem per parlar de situacions i conflictes quotidians però no de conceptes o pensaments més depurats i menys interessats.
És impossible poder concebre l’ésser humà, el món i la vida d’aquesta manera. Ens cal recuperar el col·loqui, el debat, la discussió, i alhora l’escolta i l’atenció. És precisament això el que ens humanitza, i correm el risc d’allunyar-nos-en massa. I quan estem lluny del pensament coconstruït, més net d’emocions i contrastat amb altres veus, aleshores emmalaltim. I justament per això la salut mental és tan precària.
En les sessions de psicoteràpia i als tallers d’escriptura, al club de lectura, al grup de mares sí que floreixen temes més comuns a l’ésser humà a partir de les particularitats de cada vida en singular. I això passa perquè s’emmarquen en un context determinat, que facilita i anima a la reflexió.
La predisposició de qui acut a aquestes activitats ja és la de pensar i entendre, de qüestionar-se i desaprendre, de teixir nous relats que ajudin a comprendre la realitat d’una manera més afinada i acolorida.
Anem en direcció a allò comú, a la vida compartida, al pensament en companyia.