Acabo d'escoltar una entrevista al filòsof i teòleg Francesc Torralba. El seu fill de 26 anys va morir aquest estiu en un accident a la muntanya. Ell, en Francesc, hi era present.
L'entrevista no té pèrdua. Commou com en parla, serenament però sense ocultar en cap moment la pena que encara sent. És una lliçó de debò, d'aquelles que s'aprenen des del cor, no des del cap.
Davant de la mort, el dolor, la fragilitat de la vida i sobre la condició vulnerable i dependent de les persones, només hi ha una via possible: abraçar l'amor i la vida.
L'amor i la vida. Les úniques coses que realment importen. Aferrar-nos-hi ens allibera. Només hi ha això, amor i vida. L'única cosa en què val la pena esforçar-se és a aprendre a estimar i aprendre a viure. I totes dues coses són un art, un ofici, que requereix mestres que te n'ensenyin i sobretot pràctica i experiència.
Estimar i viure són accions. Estimar es fa cuidant, escoltant, donant... I viure, apreciant cada petit racó del nostre món, assaborint cada experiència, agradable o desagradable, comprometent-nos amb allò en què creiem i trobant sentit a cada acció que fem, perquè tot compta.
I tant per estimar com per viure, és imprescindible perdre la por i inflar-nos de valentia. Una de les pors que més ens condiciona és la de donar i córrer el risc de no rebre. Aquesta manera de funcionar inevitablement porta a la decepció i, finalment, a l'empobriment de l'ànima.
Donar de debò és donar el que es vol sense esperar res a canvi. Si no és així, ja no parlem de donar sinó d'intercanviar. Donar és el verb de la generositat, i per donar s'ha d'estar ple, perquè qui està buit, espera un retorn que l'ompli. Paradoxalment, com més dones, més plenitud sents.
Donant ens omplim. No s'ha de tenir por (altre cop apareix la por) a buidar-nos després de donar, perquè justament passa el contrari: donant de manera generosa sense esperar res a canvi ens omplim.
Us recomano que escolteu l'entrevista aquí. Val la pena!
Comments