Amigues de caminar/córrer, començar a llegir Faulkner i escriure mirant futbol a casa

Fa catorze anys que correm juntes. Bé, corríem, ara caminem i de tant en tant esprintem perquè no sigui dit, i per arribar cansades a casa i sentir que ha valgut la pena. Però ara la sortida se sosté sola tant si suem com si no, perquè ens trobem, i en realitat aixo és l’únic que ens importa. I n’hem parlat i ens hem adonat que l’amistat es fa amb els dies, amb gotes de temps que van omplint el got dels afectes fins a sentir que sí, que ara sí, ja som amigues i ens ho podem dir sense vergonya, sense patir per fer massa oversharing sentimental dient-nos que ens encanta tenir-nos ocupant l’esfera dels amics, i no la dels coneguts i saludats. Ens agradem i ens caiem bé i per això som amigues i quedem. Què hi pot haver de tan simple i tan profund en el món de les relacions? Com deia Montaigne quan parlava del seu amic/amant Étienne de la Boétie, l’estimo perquè és ell. No calen més raons, no hi ha cap interès i qui regeix el vincle és el cor i el cos, que troben en els altres cors i cossos un lloc bonic on estar-se.

Per escriure el paràgraf anterior, que té un valor literari nul, he trigat molta estona perquè he volgut que quedi maco. M’he enamorat una mica del meu possible jo escriptor i he intentat ajustar-me (durant cinc segons, impossible més) a aquest ideal que només existeix al meu cervell relaxat i motivat de diumenge a la tarda. I, passats els cinc segons, recordo el llibre de Faulkner que pretenc enllestir aviat i m’agafa una barreja de por, admiració i vertigen, i em pregunto si mai seré capaç de valorar prou un clàssic com aquest. I alhora sento un amor visceral per la natura, que permet que de l’espècie humana, de tant en tant, en neixin persones que canvien el rumb de la història i ens milloren a tota la resta amb les seves creacions. I el vertigen ve d’adonar-me de la distància abismal entre la seva ment i la meva. Res més.

Mentrestant, el Barça juga, els meus tres mascles el miren amb una pantalleta alternativa entre els dits per salvar les estones d’avorriment en què l’àrbitre atura el joc, i jo escolto technohouse per concentrar-me i començar aquesta historieta d’escriure els diumenges sobre tres temes que em toquin mínimament. Dubto que vagi més enllà d’aquest text, no crec que mantingui la constància, com la que tinc per anar el gimnàs cada dia o fer el dinar dels meus fills. No em motiva prou.

La meva motivació més gran és cuidar les persones que estimo, entre les quals hi soc jo. La resta de les activitats que no s’inclouen al sac de les obligacions (anar al súper, netejar, estendre roba… coses avorridíssimes) i que no tenen un Altre implicat (quedar amb les amigues, anar a un club de lectura o viatjar amb els meus… coses divertidíssimes), són bolets que néixen, creixen, no es reprodueixen i moren en qüestió de dies (com escriure un bloc com aquest, mantenir l’armari endreçat, aprendre a tocar el piano o posar-me crema antiarrugues… coses capritxosíssimes i, per tant, efímeres).

Tot i així, aquest últim grup d’activitats aparentment supèrflues mai m’ha suposat perdre res, ni patir ni fer mal a ningú, al contrari, m’han fet millor persona (a ulls meus, a ulls dels altres no ha canviat absolutament res, clar) perquè he descobert universos nous (el del solfeig és impressionant) o m’han fet pensar (escriure un post, un dietari o la llista de la compra sempre activa les neurones). Hi he guanyat molt, tastant olletes. He ficat el nas a mil coses i algunes d’elles s’han quedat per sempre (com quan a la biblioteca vaig llegir les primeres pàgines d’On becoming a person de Carl Rogers, que em va fascinar i em va fer estudiar Psicologia).

Un dia parlaré més de motivacions (la psicologia mainstream actual gairebé no en diu res de bo, cal anar als bàsics, Maslow ho va explicar molt bé), com la que em va empènyer a dir-li al Manel Villegas que si necessitava algú per ajudar-lo en la presentació del seu llibre, jo ho faria encantada. I d’això n’han passat dos mesos i aquesta setmana l’acompanyaré a la seu de Herder Editorial a presentar “Atrapados en el vacío: la depresión”. Potser en parlo diumenge que ve. Potser no escriure mai més. De moment, tinc això.

Bona setmana!

Núria

PD: La primera foto és del club de lectura en què vam descobrir Montaigne de la mà d’Zweig i el seu amor per l’Etienne, entre altres coses, com la seva noció de llibertat. La segona és la portada del llibre de Faulkner que he sentit a dir que és la millor porta d’entrada a la seva obra. Ja ho veurem. I la tercera és la Mola aquest matí, corrent amb les amigues.